divendres, de setembre 28, 2007

PRÒLECH A L'ORFANETA DE MENARGUES o CATALUNYA AGONISANT, d'Antoni Bofarull (Llibreria del Plus Ultra. Rambla del Centro n. 15 Barcelona, 1862)





PRÒLECH

Molts anys fa que sento amor per las cosas de Catalunya, en terme que aquesta passió es, sens dubte, la mes antiga, la mes constant y la mes creixent que alimenta mon cor.

La casualitat y la sort, favorint aquest mateix amor, me portaren á treballar, com empleat en lo gran depòsit diplomátich de nostra Historia, á ser oficial del arxiu general de la Corona de Aragó, establert de uns anys á aquesta part en l'edifici que ans s'anomenava quarto nou del antich palau major, y que, després de la guerra de successió, serví de monastir a las monjas de Santa Clara, que ans estigueren en lo lloch ahont se fabricá la Ciutadela.
Cada volta que entrava per la porta principal de aquest edifici del renaixement, última gala ab que s'adorná un personage vell, pus la obra moderna quedá y l'antich palau gótich desaparegué, alsant involuntariament los ulls, descubria, entre las finestras baixas de son frontispici, una gran pedra, ab unas inicials pintadas demunt i cert adorno en sos estrems, que sembla posada allí de intent pera que'l passatger, notant la falta de simetria, se fixe en lo significat que tal estranyesa pot tenir: sobre tal pedra, que, segons diu la Historia, habia servit de cabalgador en l'antich palau dels reys, hi havia predicat en son temps l'apóstol valenciá San Vicens Ferrer.
Mes, darrera de la mateixa paret que aguanta la pedra, a pochs pams de aquesta en la part superior é interior de l'edifici, que es ahont se guardan los documents pertanyents á nostres reys, mos uslls se fixvan també, cada volta de entrar en la sala del arxiu, en dos voluminosos processos que's troban de costat, y devant dels quals tot cor sensible no pot menos de exhalar un sospir de tristesa.
Estranya coincidencia qe no sembla filla de la casualitat! La pedra recorda a un dels jutges mes influyents que, e lo compromís de Casp, declararen incapas de ser rey de Aragó el que hi tenia més drets; los processos recordan al desheretat, al reo, al rebelde, al Comte de Urgell.
Si aquests dos processos poden haver sigut fonts de la Historia tocant a aquells fets, si la Historia no ment, si lo que aquesta calla no s'ha de considerar com á part de ella, res trobaráde estrany lo contemplador quant passe per devant de tals objectes, suposat que'l fet que els simbolisan es cosa reolta en la Historia, y no es mes que una de las tantas justicias que ella os conta.
Pero jo tinch de confessar que no sempre'm satisfeya tal pensament. Lo suspir del cor sensible, que sento exhalar ab mes vivesa quant mes passan los anys, per la speronas coneixedoras que visitan aquell lloch; lo renom de desditxat que la mateixa Historia dòna, com per compassió, al últim comt de Urgell, y la experiencia, que m'ha ensenyat á conéixer de la manera que han acostumat á parlar los que han escrit de aquells que han tingut lo principal poder en son temps, m'infundiren mes de una volta'l dubte, de que la asúcia podia haverse confós ab la justicia, y de que'l renom de desditxat significava tal volta moltas altras cosas que la Historia calla.
¿Qui millor, donchs, m'ho podia aclarar que'l mateix abundant conjunt de testimonis verdaders que rodejan á aquells dos objectes de dubtós recort pera mi? Los richs y numerosos documents en que abunda l'antich arxiu Reyal, tocant a la confusa època del papa Benet XIII y de sos contemporáneos, tingueren per a mi una certa virtut atractiva, arribantme á semblar, que'm bastava'l desitj de buscar aclaracions, pera que'm vinguessen á les mans, apareixent devant de mos ulls de cada volta mes clara la veritat, convencentme de que'l celebrat Compromís, lluny de ser un testimoni de abnegació y del amor a la pau pe part de Catalunya, era sols una intriga diplomátic, y lo primer camí per ahont aquella y tota la Corona de Aragó arribaren a perdrer, si no sa independencia, sa preponderancia.
La figura, donchs, de la victima se'm aná presentant mes poética quant mes verdaderament histórica la anava vehent, y veus aqui'l motiu de presentarla á ella y á tots los accidents que la rodejan de na manera també poética, pus ja fará la Historia, apartada de influencias, á son degut temps,la vindicació que correspon. Com mon objecte es sols promourer la afició entr los que no llegeixen historias, presentant una novela ja faig prou per ra.
Pero devent ser historica la novela no'm bastavan figuras y fets, pus quants objectes se relacionavan ab ellshavian de oferir la qualitat corresponent al temps en que els personatges vivian y en que els fets tingeuern lloch; mes si per aclarar la veritat de aquestes me serviren los documents del arxiu Reyal, ¿quant mes no havien de servirme pera pintar una époc, sempre mes general que'l simple fet? Tal ha sigut ma sort en aquesta part, que fins crech semblarán imitació ó invenció al lector certs quadros y descripcions, corresponents purament á nostras antigas costums, y á la terra catalana, de manera que, á tenir bon éxit aquesta obra, voldria certament ser criticat, com ho fan Chateaubriand en sos Mártirs, pera justificar ab las oportunas notas, com ell feu, al cap de vall, la veritat históica ó arqueológica de las noticias que dono.
Al sentir la inspiració que m'infundia tan útil descubriment, considerant lo gran número de injusticias y desastres produhits de la injusticia de Casp, y lo desfigfurament de la Historia, m'ocorria, casi sens pensar, aquesta pregunta: "¿A qué ve, després de tants sigles, en los anys que corren, aquest renaixement y entusiasta afició que's nota en Catalunya pera fer reviurer lo ho del passat, pera tornar una part de fisonomia á aquella nacionalitat catalana que s'havia cregut morta? Alguna cosa significa aquest bulliment de sanch." Aquesta consideració fou la que'm doná'l lema sobre'l qual havia de fundar jo la principal mira de mon treball. "Lo nou moviment, diguí entre mi, es la recompensa que'l país ha de dar als que'n meresqueren y no'n tingueren, es lo pedestal nou ahont s'ha de tornar á aixecar la estatua que la injusticia, la desgracia o la dessidia havian tirat per terra. Cert es, donchs, que per mes que vingan contratemps y passen anys, lo bo tè recompensa y'l dolent queda escarnit."
Aquestas últimas paraulas son mon lema, sobre'l qual he desarrollat lo fet y he colocat las figuras, y al empendrer mon treball, ho he fet ab m´s fe, per quant considero que son significat es igual al que esplica la llágrima del visitador quant mira'l procés del desditxat, igual al esfors del patriotisme, mes que del geni, en colocar las estatuas de passats héroes en certs punts de la ciutat, igual al deliri que nostres escultors y pintors manifesten en reproduhir fets y personatges de la Historia catalana pera tots sos treballs de geni, igual, per fi, á la inclinació que nostres poetas van manifestant pera glorificar, en sas composicions, nostras olvidadas hassanyas, y pera cantar en la llengua patria, desde que'l renaixement dels Jochs florals los ha obert un vast y propi camp per ahont espayarse.
Ab tal esfors molt se reparará, y qui si sab si de dintre las ruinas de notres antichs monuments, que cada dia van desapareixent mes depressa, brotara unnou esperit que fassa viurewr almenos los recorts. En res anys han desaparegut tres temples gotichs; s'ha tallat si per mitj la fatxada civil gótica de la casa de la ciutat; olvida't l'origen de nostra abtiga Universitat ó Estudi, per haverla transformat Felip V en quartel, los barcelonins han vist, sense respecte, com desapareixia de l'estrem de la Rambla; lo pala de la Comtesa s'ha transformat en carrers y en casas de llogaters; lo publica venustati de la magnífica casa dels Grallas ha deixat de contribuir al embelliment de la ciutat; en va buscará'l foraster cap sombra del Palau Major entre las botigas de obra cuyta y forns de pastas que hi ha darrera y devant dequisiió; los trossos de muralla romana y de sas robustas torres van cahent cada any com a castells de cartas, y lo poch que quedava de la cort del veguer ha sigut arrancat aquest any fins de la terra que ho aguantava! De manera que tot lo vell fuig y no'ns queda mes que una fisonomia, pero fisonomia que no es propia, que no presenta cap senyal pera distingirla, y que, adhuc quant sia vella, sera sempre nova pera la ciutat histórica.
Ja, donchs, que aquesta desapareix precisament quant l'esperit histórich aguayta, no será mai contribuhir, encara que de una manera indirecta, a que aquest prenga forsa, y'l lector podrá disimularme la part de invenció de mon treball, en gracia de la importancia dels fets reals que en ell li presentaré y de las costums que en lo mateix veurá descritas, pus verdaders eran uns y altres, sens que cap género de passó m'obligue a desfiguarles.
Falten quatre paraules sobre'l llenguatge de una novela. Lo catalá, com a llengua que ha tingut sa importancia en una época anterior a la regularisació y verdadera fixació ortográfica dels idiomas, desde que deixá de ser oficial, ha sigut escrit de moltas maneras, adoptant cada autor o editor lo sistema que millor li ha paregut ó ha sabut, podentse dir que en aquest sigle, y quant més diccionaris s'han escrit, es quant més s'ha confós. Cada autor viu aferrat a sa opinió, y no haventhi una autoritat poderosa que decidesca, no i haurá rahó de culpar a ningú. No deixava de ser aquesta circunstancia un embrás pera mon treball, mes ja que aquets no serveix de lley en aixó, devia procurar al menos que fos un pas pera'l canvi de la reforma que més avant s'ha de fer. A tal fi havia consultat a set personas de las mes intel-ligents sobre certs dubtes, lguns dels quals no resolian ni'ls gramatichs ni'ls diccionaris, ó en que hi havia discordancia de parers, y de sas respostas comparadas, havia aplicat, contant sempre pe rlo major número de opinions, lo que'm semblava mes convenient, prescindint ja desde ara del sistema de acentuació general del Quintilingüe, que havia seguit en mos Trobadors nous. Peró aixó no bastava ni era prou just, quant vingue'l cas (com ja sabrá'l lector) de nombrar los mantenidors dels Jochs Florals del present any una comissió al objecte de fixar la ortografia catalana. Un y altre treball son los que m'han servit de guia generalment, y en lo que á la comissió no li tocava resoldrer y en lo que ni aquesta ni'ls amichs consultats m'han satisfet, he seguit lo millor sistema que m'ha paregut, y que justificaré á son temps, sistema que dech sols á ma esperiencia de molts anys en tals estudis, per lo qual m'he convensut que molts són los que escrihuen y parlan de la llengua catalana, y no s'han trencat gaire el cap pera conéixerla.
Faran los altres lo demés, que prou he fet jo per ara.
Antoni de Bofarull

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest resum és massa llarg

Anònim ha dit...

Aquest resum és massa llarg