dilluns, de març 14, 2011

A JAPÓ, IN MEMÒRIAM

AL JAPÓ

Estesa davant meu hi ha la teva obra,

crua, desfermada, salvatge, aterridora.

Arribares furient, en mala hora

I ho colgares tot i colgares tothom.

Quan la desgràcia és lluny, diuen,

costa molt de sentir-se’n,

però escolta sisme, escolta onatge

la meva veu humil, imprecadora.

Què se n’ha fet del teu valor,

de la teva ira abassegadora?

On anaves amb tota la mar per bandera

destruint la vida amb tanta fal·lera?

Has emmudit la terra,

has devastat el país.

Com la més cruel guerra

no has tingut compassió

del ric ni del pobre,

i has engolit els fills

com el més ferotge ogre.

Reposen en el teu ventre

tot de veus inoïdes,

has desplaçat el centre,

diuen els científics,

has emmudit les veus

de donzelles, homes,

dones, joves i vells,

diuen els homes.

S’alça el plor arreu, arreu.

Per què em negueu les llàgrimes

pels meus germans morts, per què

em perdeu els cors que ja no bateguen

quan totes les famílies en el sot enterren

amics, coneguts i famílies esquinçades?

Escolta el clam serè

d’un habitant lluny del teu poble.

No estàs sol, amic, no estàs sol.

Jo amb tu faré abatre

el voltor que amb sanya

alça el vol per haver sang.

Tant de bo que l’Orient torni a somriure,

tant de bo que al Japó

no es pongui altre cop el sol