dijous, d’abril 25, 2013

SALVADOR ESPRIU A LITERATURA CATALANA CONTEMPORÀNIA de Molas, Joaquim et alia (Ed. Ariel, Esplugues de Llobregat)

Salvador Espriu se situa, per més d’un concepte, en l’extrem oposat dels jocs lingüístico-dramàtics de Brossa (tret de la curiosa coincidència que significa Primera Història d’Esther). Si la primera intenció de Brossa sembla que és que els altres s’adonin del caràcter peregrí i escadusser de la realitat quotidiana, Espriu significarà un llarg i feixuc peregrinatge pel camp simbòlic amb la intenció de fer veure als lectors –germans seus en aquesta fràgil pàtria, tan mitificada per Espriu- que tota la fugacitat de l’instant es presenta com quelcom provisional precisament perquè destaqui el caràcter etern, serè i indesxifrable de l’altre costat de la moneda de la vida: la mort i el més-enllà. Pot dir-se que la mort, la pre-visió de l’estatisme de la mort, constitueix el tema –columna central de l’edifici poètic de Salvador Espriu. El fet que Espriu visqués el drama de la guerra civil en plena formació com a poeta –entre els 23 i els 26 anys- va determinar que una preocupació íntima, lligada a una història personal que la crítica ha començat a esbrinar, traspués en la seva obra poètica sota l’aparença d’una pregona reflexió ètica i política. És a dir, el tema de la pàtria i la preocupació d’Espriu pel destí de Catalunya a partir de 1939 no és sinó una traducció temàtica determinada i concreta (però que hauria pogut ser una altra) d’un altre registre de pensament, anterior i originari: l’angoixa, la solitud, fins i tot la desesperança d’un home davant la funesta realitat de la mort i la inescrutable “història” del més-enllà. Volem dir que si Espriu no hagués traduït o traslladat el tema de la “guerra entre germans” o la desfeta nacional catalana aquella preocupació ètica i metafísica que és l’origen del seu impuls cap a la poesia, hauria passat a la història literària com un poeta molt poc vinculat a la història política de la Catalunya contemporània, i poc o molt comparable als més grans poetes metafísics, moraliste si també místico-religiosos de les literatures hispàniques: Jorge Manrique, Francisco de Aldana, Quevedo, San Juan de la Cruz o Unamuno. Així doncs, la vinculació de la poesia d’Espriu al tema de la desfeta catalana durant la postguerra pot ésser interpretada com una feliç casualitat, o, si es vol, com el fruit del desplaçament d’un tema dominant –la mort, el més-enllà-, des de la temàtica errant de les narracions de pre-guerra (Ariadna al laberint grotesc¸1935) fins a un ancoratge en el tema –i en el fet real, és clar- de les conseqüències de la guerra civil. És sota aquesta òptica doble, mirall angular, que hom pot acostar-se a l’obra de Salvador Espriu, i recollir tots els sentits amagats i recòndits que ensenyen, sota la metàfora i la hipèrbole, cada un dels seus versos: dues històries corren sempre paral•leles, una dins de l’altra: la història d’un home davant la seva mort, i un episodi agònic en la història de Catalunya. Fins i tot a La pell de brau (1960), el més explícitament polític dels seus llibres, hom hi haurà de saber veure dos arguments sintetitzats. Darrere la metàfora de Sepharad (l’Espanya dels sefardites) existeixen la distància d’incomunicació i de solitud entre el poeta i els altres, i la “distància” de persecució i anihilament dels vençuts minoritaris respecte dels vencedors que dicten la llei –una llei que s’abat damunt d’un poble vençut, però que un dia, final, també mesurarà amb justícia les fetes de Sepharad: Perquè cedien els ulls al dolor de l’espera i els set llums del canelobre han cremat tant de temps, potser sentim que ja la nit s’acaba. Apreníem ara que les estrelles seran donades en servitud a la grandesa de l’home: aquestes són les noves paraules que diu la boca de la darrera rialla de la mort. L’home aleshores esdevindrà lliure i feliç, fins i tot a Sepharad. Però nosaltres sèiem solitaris davant la finestra, davant aquestes nines i no oblidàvem els manaments de l’antiga llei: “No mentiràs, no robaràs, no mataràs”, aquests eterns preceptes vàlids arreu, a Israel i a la Golah, al regne quasi conquerit de les estrelles i també algun dia a Sepharad. Almenys en e dia del judici de Sepharad. Els elements més freqüents en l’obra poètica d’Espriu s’ordenen, en conseqüència, segons una llei estructural molt senzilla, i sovint fatalista, que escapa generalment a tota dialèctica. Per una banda, la severa dama, Mrs. Death, la senyora mort, títol d’un dels seus llibres (1952), i per l’altra, un espectacle grotesc, un laberint de cecs i de titelles, ninots i geperuts, “eunucs de palau”, lladres rurals i marxants xinesos. Tots aquests personatges barrejats i integrats en un petit teatre mòbil que vol simbolitzar el “gran teatre del món”, que ofereix al lector un espectacle tan grotesc com el món real, s’apar als ulls del poeta. La seva intenció és que aquest teatre emboliqui al mateix temps el poeta-dramaturg i els lectors, que també fan d’espectadors i de comediants ensems. Cap situació poètica d’Espriu no haurà, doncs, de semblar-nos estranya –totes són grotesques, i amb un sentit tan provisori, com la vida mateixa experimentada pel poeta. Com alguns escriptors i crítics ha assenyalat, Espriu és un autor independent. Així ho diu un altre “independent” del segle XX respecte a la moda noucentista, Josep Pla, referint-se a la novel•la d’Espriu El doctor Rip: “...Espriu aparegué ja completament al marge de tota influència orsiana i completament aberrant a l’òrbita noucentista. Era un cas d’independència total i completa...” (Cf. Josep Pla: Homenots. Quarta sèrie, vol. 29 de l’Obra completa. Ed. Destino, Barcelona, 1975, p. 209). Serà precisament l’element grotesc, i, en general, la ironia aplicada al tema de la mort, allò que ens permeti parlar de la diferència fonamental entre Espriu i tota la tradició llatina i àdhuc romànica del tempus fugit, del pas inexorable del temps. Espriu, de fet, no és ni pessimista ni malenconiós. La seva memòria no se l’emporta cap a regnes d’Utopia, roman sempre en el lloc estàtic de l’observador impertèrrit. No és que la visió de les coses no l’hagi afectat –de fet ha donat lloc a tota la seva poesia-reflexió filosòfica; però no s’ha deixat amanyagar en excés per la nostàlgia. En Espriu, la ironia, el drama, domina per sobre de la fatalitat pròpia a la tragèdia clàssica. Per això pot dir-se que l’estatura de la seva poesia és, senzillament, la de l’home. L’home és el centre d’una observació atenta del món, per bé que aquest home d’Espriu sigui un home que no sap què fer, literalment, ni de les coses ni de llur situació en aquest món. L’observació no fa sinó confirmar al poeta que ell és algú que es mou enmig del temps de les coses –és, pròpiament, qui dóna temps a les coses- i per aquest temps mesurat, mesura la seva situació dramàticament peremptòria en la vida: CEMENTIRI DE SINERA (Poema XIV) Cristall, memòria, remor de font, de clares veus allunyades. La llarga tarda miro, amb pauses d’or i somni. Un somni, aquest, que en Espriu, com en tot poeta, és ple de “remor” i de les “veus allunyades” més essencials: els mots –per ells el poeta s’instal•la, sempre provisionalment, en la quotidianitat. Els mots assenyalen progressivament el lloc del poeta. En darrera instància, aquest és el procediment d’Espriu per adonar-se de la realitat que l’envolta: sentir la percussió dels mots en el cos que s’adorm. Solament el darrer somni, a mort, s’endurà la veu del poeta, i la seva mort quedarà confirmada per l’esvaïment de la seva paraula: CANÇÓ DE LA MORT CALLADA Pregunten: “Et lamentes, quan t’és donat el càntic? Nosaltres acceptem aquesta mort callada. Humilment estimem la nostra mort.” Rellotge: rosa, sorra, rosa, desert. Després? Por del perdut que mira la claror de ponent. Mur de la nit: a penes la remor d’unes ales enllà de l’aire, somni ja presoner. Camino seguit de prop per passos en la neu. I sento com la muda mort dels homes s’emporta el meu do de paraules: esdevé pur silenci el meu dolor.