EXCEL·LENTÍSSIM, Y FIDELÍSSIM
SENYOR:
No hi ha ninguno que puga negar que lo funest
assumpto que se proposa no sia lo més ardit que ha ocorregut en lo temps
d’atrassades centúries; lo més circumstanciat de tristes consideracions que pot
entendre la més prudent reflexió; la més llastimosa calamitat que ha succeït a
Catalunya, des de la inundació dels bàrbaros africans; i la més difícil
proposició a resoldre ab acert, honor i religió, que han vist los més remots
sigles, i les tristes circumstàncies que l’acompanyen daran que admirar i
escarmentar a les futures centúries. Voldria cenyir a breus paraules mon
sentir, però la gravedat del negoci precisa a no poder reduir a curtes raons
tanta importància; m’és forçós, per satisfer ma própria consciència, fer present
a vostra Excel·lència fidelíssima compendiat resumen, les glòries i hassanyes
que conseguiren, les misèries que sofriren per engrandir lo nom català; per a
què, tenint presents los passats successos se fortifiquen nostres cors i sia
més evident al món la justícia [que] assisteix als Excellentíssims i
Fidelíssims Braços Generals i les lleis fundamentals que apadrinen la
resolució, justícia i constància de l’empresa que està pendent.•
Lo dia 30 del passat, los Excel·lentíssims i
Fidelíssims Senyors Diputats en la convocació general dels tres
Excel·lentíssims Braços feren patent, en la presentada proposició que
entregaren a tots los individuos, les cartes, ordres i papers que de part del
rei nostre, senyor emperador sempre august, de la reina i emperatriz, nostra
senyora, i del capità general del present Principat i exèrcit, mariscal comte
Guido Starhemberg, foren dirigits als Excel·lentíssims Comuns, i les respostes
per ells fetes, des de 21 gener del present any 1713 fins a 27 del corrent mes,
perquè en vista de son contingut vostra Excel.lència fidelíssima done son
saludable consell per lo mètodo que se deu seguir, en Eo trist estat dels
presents negocis. I he tingut l’honra de ser un dels nou individuos elegits
d’este Excel·lentíssim Braç per conferir ab los subjectes destinats per los
altres Excel·lentíssims Braços, a fi de reflectar, premeditar i discórrer sobre
la mateixa proposició. Después d’haver entrevingut en moltes conferències,
prevalesqué per resolució final, a pluralitat de veus, lo vot de que hi
gravedat del mal, units tants irreparables accidents, és ja del tot sens remei,
i així que s’aconsellàs als Excel·lentíssims Braços la prompta submissió,
demanant per est efecte, des de luego, los passaports que té oferts lo mariscal
Starhemberg per anar a encontrar lo general Grimaldi, assegura lo mariscal ha
promès dar passaports per passar a sotmetrer-se al Duc de Popoli, general dels
enemics, i estar a lo que ell disposarà per no augmentar més doloroses
conseqüències en la tardança, podent-se prometre que esta prompta resignació
pot ser medi de millorar les condicions de la deplorable desgràcia que nos
amenacen. Este sentir prevalesqué contra los altres dictàmens; lo un d’ells fou
que, desde luego, se fessen prevencions per la defensa i despatxant luego dos o
més enviats al Duc de Popoli i que abocats ab ell encontrant-lo resolt a que la
subjecció nostra ha de ser absoluta i no condicionada, se despedesquen luego, i
retornats ab esta resposta se prenguen les armes i se defensen nostres
privilegis i lleis fins a l’última extremitat. Lo altre sentir fou que, desde
luego, se prenguen les armes, s’alcen banderes, s’allisten soldats, se publique
continuar est Principat la guerra, ab sos justos motius de que no pot vostra
Excel·lència faltar al solemne jurament de fidelitat té prestat, sens que
precedesca la solemnitat de l’absolució d’ell, o que conste que lo Rei nostre
senyor ha renunciat sos drets, lo que (salva sa real clemència) no ho pot fer.
I per conservar les Ileis i privilegis que és per demés recórrer sent esta
diligència infructuosa i molt perjudicial, en un temps que és menester guanyar
los instants, i per considerar que tots los medis i submissions no poden ser
eficaces, quan les interposicions del Rei nostre senyor ab inglesos i
holandesos no han recabat més que una resposta negativa, devent-se considerar
que trobant-se lo enemic casi a les portes d’esta ciutat, auxiliat dels
avantatges los dóna lo mariscal per subjectar-nos en est intermedi de la
irresolució, no es trobarà qui se vulla allistar baix les banderes de la
defensa, i esta indiferència nos precipitarà als majors infortunis, trobant-nos
(com no es dubta) ab clandestins enemics que encobrint les idees de temor o de
malícia premeditades en ocultes juntes que no s’ignoren, esta perjudicial dilació
donaria als designes que recelen temps per contribuir a una més prompta ruïna.
I si l’obligació dels que devien invigilar no hagués estat tan adormida,
prevenint en temps los perills, podien tenir lloc, eixa i altres diligències,
fetes en temps molt profitoses i ara, de present, del tot nocives.
Voldria mon zel de verdader patrici, desapropiat
d’humans respectes, ja que és notori no he procurat més lustre que haver nat
català, ni més vantatges a mes conveniències que les que posseïa ma sort; mon
desig fóra en esta ocasió tenir lo magisteri d’un Tàcit, per referir los
gloriosos fets de nostres majors i l’eloqüència d’un Ciceró per induir a la
nació a imitar als que ah tantes fatigues i sang establiren nostra nació
líbera, franca i gloriosa; però me serveix de consol que la veritat, sens
mendigar les dolces veus de la retòrica, per si sola, és la més eloqüent
persuasió. No sens una penetrant pena, puc renovar a la memòria de vostra
Excel·lència fidelíssima les causes certes de tants passats infortunis i del
que de present amenaça l’envídia dels envejosos de nostres franqueses i
llibertats: més de cent anys ha estat Catalunya sens celebrar Corts nostres
reis. En la diüturnitat de tant temps en Io cos civil del govern, com en altre
cos natural, s’han engendrat pestilents humors que han ocasionat graves
accidents i han minorat la salut pública i nostres lleis: los que por sos
càrrecs devien dar remeis a tants mals, deixaren agravar la república de tants
accidents de modo que, tolerant infraccions de les lleis, vingué lo estat de
nostra Ilibertat del tot decaigut, i a l’aparèixer, sens remei. Se sofrí des de
lo any 1598 lo admetre virreis sens haver jurat los reis successors les lleis i
privilegis en est Principat i ciutat, contentant-se d’una inútil protesta.
Aquest abús crià tants i tants mals, que casi eclipsà d’una vegada la força i
fervor de nostres lleis i destruí la més privilegiada prerrogativa de decidir
lo dret de succeir a est comtat, disputable, com lo que se considerava entre
les parts, pretenien del sereníssim Arxiduc Carlos d’ Àustria, nostre rei i
senyor, i lo sereníssim Duc d’Anjou, Felip de Borbon, aclamat en Castella, fent
tan gran ton aquells naturals a si mateixos, admetent aquella línia de Borbon,
que les mateixes Corts de Castella en 1618 per lleis havien exclòs. que los
tractats de Pau havien privat, que tants testaments havien incapacitat, i lo
mateix Sumo Pontífice, a precs dels mateixos reis i nació, havien aprovat per
justa la exclusió. Actes i fets en què la corona d’aragò no concorreguè:
indeterminada Catalunya, sorpresa del dolor i novetat de la Mort de Carlos II,
deixà deliberar als diputats, aprovant los altres comuns la testamentària
disposició del rei Carlos II, sense autoritat que els permetés esta decisió,
reservada als braços generals, bom en força de nostres lleis s’ha practicat
desde lo any 803 ab do scomtes de Barcelona i quatre reis d’Aragó, excloebt al
comte d’Urgell, essent l’últim exemplar l’elecció de l’infant Don Fernando,
fill de la rina donya Eleonor de Castella, Filla del rei don Pere III d’Aragó,
excloent al comte d’Urgell, descendent per linea masculina del Don Alonso III
d’Aragó, en pena de detestable fratricida, que cometé per heredar lo comtat
d’Urgell, castigant Déu son pecat permetent ser-li llevada la corona que de
dret li tocava, essent lo primer rei que, descendent per línia femenina, ha
succeït. Venjà la injuria feta a Catalunya la Divina Providència, transportant
a la plaça d’esta capital al rei nostre senyor, aclamat llegítim successor per
quasi tots los potentats d’Europa, indeterminada estigué Catalunya fins que
ocupant les armes aliades Montjuïc i altres places, convocà lo rei nostre
senyor a la noblesa i pobles en lo camp davant Barcelona i publicà un manifest
de sos drets a la corona i ses reals seguretats, i los generals inglesos
públiques promeses de sa protecció. Rendida Barcelona ab honrosa capitulació,
convocà lo rei nostre senyor per celebrar Corts generals; donàs remei en ella
als abusos, corregint-se ab saludables lleis la inobservància de moltes; se
disputà lo dret de nostre rei i senyor proposant sa Majestat a la cort
l’exclusió de la familia borbona al comtat de Barcelona. Aprová i consentí la
Cort general la llei d’exclusió ab les majors solemnitats que prevé lo dret,
expressades en aquella constitució primera de dites Corts celebrades per lo rei
nostre senyor en 1706; trobant-se los enemics a les portes d’esta capital,
hassanya digne de cors catalans que, despreciant perills, s’exposaren als més
imminents desastres sols per apoiar les regles de la justícia. Ha servit
después Catalunya, ab més del que permetien ses forces a son rei, ab lo
sacrifici de tantes vides, ab sos havers i ab lo tot de son poder. Han mirat en
tot est temps, los zeladors de nostres lleis, procuradors destinats de la província,
per invigilar a l’observància d’elles, totes espècies d’abusos i delictes.
Despullats los pobles dels mateixos, que devien invigilar sa conservació,
exigint grans sumes baix pretext de real servei, han permès tota sort de
delictes estenent-se esta enormitat dins lo sagrat d’esta capital ab contínuos
robos i homicidis, colorant los ministres estos delictes ab lo pretext que era
precís contemporisar. Sacrílega proposició que a més d’amontonar ofenses a la
divina i humana Majestat, tisnaven d’est negre i abominable borró la catalana
integritat. La divina justícia, que si no tolera no deixa impúnits els crims,
ha permés ser obligat nostre rei a haver de firmar la evacuació d’este
Principat, per poder retirar sens perill la preciosa prenda de la reina nostra
senyora, i los pérfidos ministres inglesos, despreciant tantes promeses,
rompent tantes seguritats, han sacrificat la confiança que en la nació inglesa
teníem posada, entregant-nos a discreció a nostres capitals enemics: lo silenci
en què han callat lo que devien declarar, los perills en què se trobava
Catalunya, ocultant lo deplorable estat, son cómplices en la present desgràcia,
avisat casi fora de temps. Déu sap si est perniciós silenci ha tingut tots los
principis a les persuasions dels ministres, al temor o altres fins que, quissàs
disculparen ab los simulats oferiments del mariscal Starhemberg, de que no
desampararia est Principat fins a quedar assegurats sons privilegis. És evident
que fins la quasi mortal agonia en què se troben nostres mals, no ha cridat a
demanar parer als interessats, moguda, com és cert, esta convocació general de
Braços per evitar la ruïna que podien tèmer en ses pròpies persones. Han
finalment proposat los remeis, han aplicat i medis han interposat, però han
ocultat los successos que preceïren des de lo setembre de 1712 en què
començaren les conferències d’ordre de la reina nostra senyora, fins al gener
de 1713, i han convocat los Braços Generals quan molt són de sentir que nostre
mal no té remei; negar que los perills en què nos trobam no sien grans, fóra
necedat; dubtar que los ahogos que nos oprimeixen són com subjacatius, fora
locura; no creure que nostres presents afliccions són de la major monta, fora
negar la veritat; però dar per impossible lo remei és estar oprès d’un pànic
temor i haver fet desapropi de l’honor català. Dar lo cas present per no
succeït és negar a nostra nació ses glorioses hassanyes. Elegir lo medi de
subjectar-se a la dura esclavitud que volen imposar-nos nostres enemics és fer
afront a nostre nació, degenerant de nostres predecessors.
Pregunto: és altra Catalunya de la que era en
altres temps? S’és mudat lo benigne clima devern a l’alta Providència? Tenim
altres progenitors que los que en tantes empreses i conquistes han dilatat i
il·lustrat nostre nom? Tenen, per ventura, nostres lleis i privilegis indignes
establiments i principis? Falta i1s Excel·lentíssims Braços Generals autoritat
justícia? No donen nostres lleis i privilegis facultat per oposar-se als que
injustament volen oprimir-nos? Pot ser dubtar que quan la causa és justa los
fins són ditxosos? Qui negarà que Déu just apadrina ah impensats consols als
que, convertits a ell, segueixen les regles de la justícia, i qui dirà que la
major multitud, contra raó, no s’ha vist abismada per una invisible
Providència, si estes proposicions nos demostren tantes experiències en nostra
pròpia Pàtria? Qui serà que reflectant ab sinceritat, justícia i pròpia
conveniència no s’ animarà a la defensa per les Ileis, juraments, honor
finalment per lo que se deu a si mateix i a sa Pàtria? Renoves en la memòria de
nostra nació lo sant establiment de les lleis gòtiques per Eurico rei godo,
escrivint-les nostre patrici i gloriós bisbe Sant Sever any 466, millorades per
lo rei Suintila o Sisenando any 637 en lo quart concili toledà, ab assistència
de sis bisbes de nostra província. Invadiren los africans l’Espanya any 712 i
esta ciutat fou que, situada en terra plana, se subjectà a l’africà domini,
después de dos anys de siti, en lo any 718. I en aquella calamitosa era,
capitularen los barcelonesos, l’observància de religió, temples, prelats i la
manutenció de les lleis i immunitats; retiraren-se nostres antecessors a
l’abric dels freds Pirineus i entre sos grans treballs i misèries conservaren
per tants anys, les lleis i religió. Cinc vegades fou perduda i recobrada
Barcelona: baixant de les fredes muntanyes, nostres majors, animats de la fe,
ab lo invencible pendó de la Creu, divisa de verdaders catòlics per
distingir-se dels arrians, recobrant esta ciutat; dos vegades foren sos
habitants degollats i no se perderen d’ànimo per venjar la sang de sos patricis
i exaltar lo nom de Déu. Esta fe i constància tingué lo premi de ser Barcelona
la primera ciutat Espanya edificada en terra plana que sacudí lo dur jou
mahometà. Violaren los moros los pactes de l’entrega i en 740 fou recobrada
últimament fou ocupada per los moros, any 986 a 6 de juliol, recobrada a 3
d’agost, i lo mateix any, gloriosament recobrada per lo comte Ramon Borrell. De
manera que, en lo espai de 268 anys des de la primera ocupació dels moros fins
a I’últim recobro, estigué Barcelona en poder de nostres patricis 199 i en
poder dels africans, baix son domini, 69 anys. I és digne de reparo que
estigueren los pobles d’Espanya 782 anys plorant baix la bàrbara subjecció,
fins a la conquista de Granada feta per lo rei Don Fernando d’Aragó, any 1492.
I justament pot gloriar-se Barcelona que en tantes centúries, sols 69 anys
sofrí lo mahometà domini, acabant per dos vegades la vida sos gloriosos
habitants. En lo any 1024 lo comte Ramon Berenguer, primer d’aquest nom,
confirmà ab privilegi totes les immunitats, franqueses Ileis que gosaven en los
antecedents sigles, i foren confirmades per lo emperador Carlo Magno. I en
1069, convocats los prelats, nobles pobles ab sa intervenció i consentiment,
foren unides les Ileis gòtiques i formades les lleis que anomenaren Usatges que
fins al dia present, se troben confirmades per 70 solemnes actes de Corts
generals, celebrades per nostres gloriosos senyors. I per mantenir-les ha sofert
Catalunya 23 invasions de francesos i, sempre triomfadora, los ha repel·lit per
conservar il·leses les lleis a sa pàtria i la fidelitat a sos senyors. La
independència de conservar estes Ilibertats confirma l’autoritat de Catalunya
de pendre les armes per defensa de sos privilegis i lleis, així se veu
practicat en les antigues centúries contra los comtes d’Urgell, Rosselló i
altres per vectigals que volien imposar; mediadors los comtes de Barcelona i
reis d’Aragó se convingueren les diferències i per extinguir tot dubte ho
ratificà lo sereníssim rei don Pere 111 ab real privilegi, dat a 4 de les
calendes d’abril de 1344, ab la clara especificació que los oficials i cabos
anomenats per Catalunya en defensa de sos privilegis fossen en tots temps
reconeguts per sos successors. Est privilegi ha estat després confirmat per
tots los actes de Corts generals que s’han celebrat fins al dia present. Decau
i desmaia lo valor de molts, oposant que desemparats dels aliats són dèbils
nostres forces per oposar-nos contra França i Castella. Ningün català sofrirà
Io afront d’oir que ell no és estat català com los passats. Si fóra afront lo
tolerar-ho, fóra doblada ignomínia negar-ho ab les paraules i verificar-ho ab
les obres. Quan Felip IV, rei de França, entrà en Catalunya en lo any 1285,
contra lo rei don Pere d’Aragó, ab dos-cents seixanta-sis mil i sis-cents
homens i l’armada naval de tres-centes trenta embarcacions, era altra Catalunya
que la que de present és? És cert que no. Recorden-se, doncs, que apadrinats de
la justícia nostres majors, veren desfet aquell orgullós exèrcit. Bastaven les
forces dels catalans per oposar-se a tanta multitud? Qui negarà que eren
flaques? Què és lo que responien aquells dignes hereus de nostre nació? Los
desmaiats deien ser impossible resistir los mateixos francesos ho temien a
temeritat. Los heroics cors dels altres responien: Déu ajudarà. La causa és
justa i en inans sues nos deixam. Se véu beneïda aquella confiança. Foren
derrotats los francesos i precisat lo príncep Lluís, son fill, agonitzant son
pare, demanar al rei don Pere lo pas i seguretat per poder retornar a França.
No és dessemblant lo cas present al succés del rei Don Joan II en lo any 1473.
Volgué persuadir als perpinyanesos a entregar-se per algun temps al rei de
França; resistiren lo assentir a tal proposició, que desenganyat lo rei i
obligat de son amor volgué quedar-se i sofrir un horrorós siti que per molts
mesos hi tingueren los francesos. I lo mateix any, a 10 d’octubre, mogut del
que sofrien sos vassalls, firmà son tractat ab lo rei de França, pactant que en
tant que
pagaria dos-cents mil escuts que 1i devia, que
les places de Rosselló i Cerdanya se posarien en mà d’una de quatre persones
que eligiria lo rei de França. Però, oh enginy antic en la nació francesa! Contra
la fe del tractat, en 9 de maig 1474, ab gran poder assistia Perpinyà. Lo rei
don Joan, compadescut dels treballs passaven los perpinyanesos, en febrer de
1475 envià ordre i donà llicència a Joan Blancas, jurat en cap de Perpinyà, per
rendir 1a vila. Comunicat als habitants, resolgueren no rendir-se fins a haver
acabat los cuiros, servint-se’n per sustento; en una sortida feren presoner lo
únic fill de Blancas. Los sitiats li enviaren a dir o que rendís la plaça o que
son fill fóra degollat. Elegí la segona proposició, antes de faltar a la fe i
jurament, religió i valor digne d’immortal memòria. Sofriren nou assalts i
oprimits de la fam, a 16 de març 1475, capitularen privilegis i llibertats i no
se rendiren fins a estar reduïts sos habitants al número de 400. Justament
meresqué lo dit Blancas lo gloriós timbre en lo lema que per memòria fou escrit
al frontispici de la casa, que és així: Dominus huius domus fidelitate cunctos
superavit romanos.* (El Senyor d’aquesta casa va vèncer tots los romans ab la fidelitat)
Són tan sòlids los establiments de nostres
Ilibertats, que informats los reis de la firmesa d’elles, les han de nou
ratificades ab successos particulars. Lo rei don Joan II, persuadit de
l’ambició de la reina donya Joana, volgué oprimir ab dura força son fill
primogènit, príncep Carlos de Viana, tingut ab sa primera muller, reina de
Navarra. Oposà’s Catalunya en defensa de la innocència del príncep i de les
lleis que violaven los ministres per oprimir un príncep primogènit i successor.
Durà la guerra en est Principat des de lo any 1460, fins a 6 d’octubre 1472,
que reconeixent lo rei la justícia dels catalans, que antes d’entrar en
Barcelona firmà Ia reintegració de totes les Ileis i privilegis i d’haver estat
justa la guerra. Oprimida Catalunya de les infraccions de ses lleis i
privilegis per lo envejós designe del comte duque de Olivares, no permetent que
los justos clamors de Catalunya arribassen a informar de la veritat al rei
Felip IV, mogué injustament totes les forces d’Espanya contra Catalunya, que
començant les pelees a 25 de setembre de 1640, durà aquella llastimosa guerra
fins a 10 de novembre 1652, que millor informat, lo rei Felip IV donà ple poder
al senyor don Joan d’Àustria, qui jurà i ratificà les Ileis i privilegis. I ho
confirmà lo mateix rei, que deposant lo turbulent comte duque de Olivares donà
repòs a sos regnes. Tan conformes i justos han estat sempre en Catalunya los
motius i la justícia d’empunyar les armes per defensa de les lleis i
privilegis, que los mateixos monarques ho han aprovat i confessat haver estat
malament informats i haver injustament torbat Ia quietud i la justícia.
Recordar ab breus veus a la memòria les hassanyes
de nostra nació és com casi numerar les arenes del mar. Són testimonis tants
regnes i províncies, pedres precioses que adornen la corona de nostres reis.
Desplegades nostres banderes en los regnes de Nàpols, Sicília, Sardenya i
Mallorca han dilatat lo nom català i no cabent son valor en estos regnes
penetraren la Itàlia, passaren a Àfrica, guerrejaren en Grècia i fou conegut
son nom en Armènia i se pot olvidar Catalunya d’aquella magnànima resolució de
nostra nació, que acabada la guerra en Itàlia, passaren per conveni fet ab lo
emperador Andrónic en lo any 1303, a socórrer lo imperi d’Orient que inundaven
les otomanes Ilunes? No excediren de 12.000 los que en diferents anys passaren
a Grècia. Sols arribaren a Èfeso, capital de l’Àsia menor, corregueren
l’Armènia i vençuts los turcs ab sis batalles, arribaren fins a la gran
muntanya Tauro, al fi de l’any 1405. Mal pagats estos serveis de la perfídia
grega, venjaren sa mala fe traïció. Retirats a Gal·lípoli, feren cremar les
embarcacions en senyal de que s’havia de vèncer o morir. En vuit glorioses
batalles triomfaren dels enganyosos grecs, guanyaren Atenes i les províncies
veïnes. 148 anys ocuparen a Atenes, vassalls de son natural rei fins que en lo
any 1452, después de set anys de siti, alimentats de les herbes que se produïen
alrededor de la fortalesa i d’una abundant remedia que l’alta Providència disposà
per alimentar-se, fins que superats de la força de Mahomet primer, fou desolada
Atenes I no són pocs .que afirmen que retirats 400 catalans a les muntanyes
pactaren ser establerts en Àsia ab ses lleis i franqueses. En les 13 batalles
contra turcs i grecs se compten passats de 80.000 morts, sols 12.000 catalans
feren est espantós estrago. A qui no animarà lo imitar estos mai prou alabats
ni oïts fets, que superen l’admiració i no deixen arbitre per deixar d’imitar
sens una vergonyosa ignominia?
Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver
deliberat lo oprimir-nos ab tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i
Iíberos a nació del tot subjecta i esclava? Per assegurar l’èxit ditxós de
nostra defensa és precís inquirir les causes que el mouen servilment
subjectar-nos a son arbitre. Fou lo sereníssim Duc d’Anjou admès per comte de
Barcelona derogant les lleis del Principat, oprimit de les grans forces que los
francesos posaren en Rossellò, ajudats sos designis de la desmesurada ambició
dels ministres castellans, que buscant més espòtic son govern han encontrat son
just i merescut abatiment. Vingué a tenir Corts, interposà’s un dessentiment i,
temerosos de la superioritat de les forces, desistiren desauciats d’ajuda.
Clogués la Cort sens conseguir les insaculacions de Ciutat i Diputació, en lo
modo les gosaven antes dels anys 1652, únic pol de la llibertat i privilegis.
No conseguí Catalunya en estes Corts vantatges a la nació, com la malícia ha
publicat. Vingueren les armes aliades en 1704 i ab sols 700 hómens que tenia lo
virrei Velasco dins Barcelona, instat dels Comuns, formada la Coronela, dissipà
totes les esperances dels aliats de poder pendre peu en Catalunya, del que los
sereníssims Duc i Duquesa d’Anjou, des de lo exèrcit i de Madrid escrigueren ab
molts elogis als Comuns les gràcies. En lo any 1705, desembarcat nostre rei i
senyor, desterrà Velasco de dins Barcelona passades de 25 mil persones, privà
als habitants de pendre les armes i d’eixir de nit de ses cases per qualsevol
necessitat. Vent-se ultratjats los catalans, preses les obediències de
Catalunya per los aliats, que no s’oposaren. És cert que després, ab totes ses
forces, per lo espai de vuit anys, han sostingut lo jurament que sens violència
prestaren a son rei. D’estos insubsistents motius s’ ha prevalgut lo sereníssim
Duc d’Anjou per abolir lo Consell d’Aragó i publicar un decret de derogació de
totes lleis i privilegis que gosava la Corona d’Aragó, unint com a províncies a
la Castella, publicat en Madrid en Juny de 1707 i posat en execució en Aragó i
València i en les ciutats ocuparen ses armes est Principat. Fóra, a la veritat,
gran fluixedat, pensar que un decret que ab tanta solemnitat posat en pràctica
no han pogut inglesos fer-lo abolir, com ha de poder nostra baixa submissió conseguir-ho?
Confesso que no ho comprenc i així ho passo en silenci. Les infraccions de les
lleis són notòries que en lo temps de son domini s’ han executat. Digne és de
record la carta que en 24 de febrer 1701 escrigué a la ciutat que no admetria
altra rèplica ni representació, quan la ciutat representà la justícia i
privilegis en no admetre per virrei lo comte de Palma fins hagués jurat en
aquesta ciutat. No és de menor monta lo desterro de l’ambaixador Don Francisco
Miguel, de Madrid, i la detenció dels altres dos en Saragossa, en lo mateix any
1701, sens permetrer-los passar a la Cort, i la més indecorosa de posar a les
presons públiques de Madrid lo ambaixador Don Pau Ignasi Dalmases en 1705, sens
permetrer-li representar, faltant al dret de gents; los desterros i presons
sens causa, contra lo dret sens preceir cognició, rompent nostres lleis i
privilegis de tots los subjectes que no aprovaren ni consentiren traure del
testament del rei Carlos II la clàusula de substitució feta a favor del rei
nostre senyor, substituint en son lloc, lo Duc d’Orleans com manà lo sereníssim
Duc d’Anjou, declarant haver de ser entesa aixís la voluntat de son oncle,
essent esta província l’única d’Espanya que s’oposà a tan injust precepte
oposat a tota raó i justícia, representant-li humilment que est cas no se podia
tractar sinó en Corts generals; i finalment, desterrats i oprimits tots los que
considera aquell violent ministeri inclinats a l’augusta casa, sens més motius
que los de la pròpia imaginària fantasia. Los delictes que poden imputar-se a
Catalunya és considerar que los catalans han tingut sempre per més sòlidos los
drets de la casa d’Àustria que los de la casa de Borbon. Est imaginat delicte
ha estat comú en Espanya, és innegable, i en més força a Catalunya, és cert,
però los majors contraris de nostres franqueses i lleis no poden negar del
referit que Catalunya no ha dat motiu per la venjança, pretén executar lo
ministeri de Madrid, abolint del tot nostre honor, nostres Ileis i immunitats,
del que queda sòlidament provat que Catalunya no ha dat causa, luego és injusta
la raó de què se valen per oprimir-nos.
No dec callar los falsos pretextos en què los
ministres castellans que tiranisen los indefensos pobles de Castella se
serveixen per imbibir pernicioses màximes a aquests senzillos i ignorants
habitants, per mantenir-los i acarrear-los més dura l’esclavitud, ab lo encono
que com a infecta Ilavor han sembrat en sos cors lo oprobiós caràcter de
rebeldes, calificant aixf nostra constància i la unió en mantenir nostres Ileis
i privilegis. Si la nació castellana reflectàs sobre sos infortunis, veuria que
en les civils discórdies que eclipsaren del tot sa llibertat en la desgraciada
batalla de Villalar, a 23 d’abril de 1520, no hi tingueren més part los
catalans que la de compadèixer-los i llastimar-se de sa desgràcia. Los
sentiments i queixes de nostra nació són justificats. Començaren nostres
infortunis en lo últim rei d’Aragó, Don Fernando lo Catòlic, después que en
1475 fou jurat rei de Castella en Segòvia; a aquest rei ajudà Barcelona ab mil
quintars de pólvora per la conquista de Granada, per la desgràcia d’haver-se
los magatzems cremat, i ab 2.000 hómens voluntaris i a 2 de gener 1492 se rendí
a les catòliques armes. I per esta gloriosa expedició i socorro quedà libre
l’Espanya de la mahometana secta, después de 782 anys de captivitat. En 30
d’abril del mateix any, en la mateixa ciutat, féu lo rei don Fernando lo
contracte ab Cristòfol Colon per lo descobriment de les Índies que importà
17.000 ducats i en 23 d’agost del mateix any se féu a la vela en Palos de
Moguer. Als 3 d’abril de 1493, de retorn del descobriment, entrà Colon en
Barcelona aont se trobava lo rei don Fernando, i en esta ciutat foren batejats
los primers 6 índios. Del monestir de Montserrat foren destinats 12 monjos
catalans sacerdots ab Frai Bernat Boil ab títol de patriarca de les Índies i
legat a Latere. Contribuí Catalunya ab 200 catalans manats per Don Pedro
Margarit, d’il·lustre prosàpia, fou lo primer governador de la primera
fortalesa que se construí a les mines de Cibo. Sols en la isla espanyola lo
patriarca Boil destronà passats de 160 mil indis, fundà les primeres iglésies,
instituí los primers bisbats, 5 de sos monjos foren bisbes i frai Ju1ián
Garcés, aragonès. Jeroni Passamonte, aragonès, fou lo primer oficial real i
tesorer en Índies. L’únic sacerdot que s’embarcà ab Colon en lo primer
descobriment fou un mercenari aragonés i, contra tot dret i raó, la reina Donya
Isabel demanà al Papa Alexandro, en butlla que demanà per aquietar les diferències
entre lo rei de Portugal i lo rei Don Fernando sobre la conquista de les
Índies, fos sols a favor del rei de Lleó i Castella, així fou concedit en maig
de 1493. Ressentits los aragonesos que no se’ls permetés passar a índies, en
les Corts de Montsó any 1585, presentaren ses raons al rei. Reconegué sa
justícia i fou establert en lo proemi del títol «Fuero juzgo» que gosarien los
aragonesos de tot lo que gosaven los castellans en indies. Just i lamentable
dolor! Per més que ha procurat i servit Catalunya no ha pogut conseguir lo que
de justícia se li deu. Si assó hagués succeït als castellans, quals foren sos
clamors! No és cert que fou lo rei Don Fernando d’Aragó lo primer que començà
la conquista? No hi contribuïren los catalans? No s’hi trobarà raó per
convèncer de ser exclosos. Llegesca’s lo antic Lopes Gomara en la Historia de
las Indias que, dient no es permetia sinó als castellans passar a Índies, diu:
de donde se puede inferir que la reina favoreció mas el descubrimiento que no
el rey. Se veu clar que los autors castellans no troben ninguna sòlida raó per
ser los catalans exclosos de les utilitats de les indies, sent feta la
conquista per un rei d’Aragó. Aquest mateix rei, en lo any 1515, per una suma
de diners que donà Castella uní lo regne de Navarra al de Castella, separant-lo
de la corona d’Aragó que d’antic temps hi havia estat unit. Diga lo més
desapassionat si est agravi lo hauria Castella tolerat. Lo regne d’Aragó, per
lo amor a son rei, se contentà ab una sola representació que féu de son antic
dret. Poden negar que lo regne de Nàpols se posseeix per lo rei Don Alonso IV
d’Aragó, l’any 1423, lo regne de Sicília per lo rei Don Pedro I d’Aragó i lo
regne de Sardenya per lo rei Don Jaume d’Aragó i, per consegüent, estos regnes
són propis i units a la corona d’Aragó? Diguen si injustament la vanitat i no
justícia dels ministres castellans han privat d’emplear nostres nacionals, i si
ha 200 anys que los naturals de la corona d’Aragó han ocupat pocs o ninguns
empleos. Diguen en què dret o en què justícia s’han apropiat lo que no és seu,
regnes que han costat tants tresors, sang i fatigues a la corona d’Aragó. No és
cert que des de Carlos V nostres nacionals no han ocupat ningun empleo en lo
real palacio? Són, per ventura, de més il·lustres prosàpies les famílies de
Castella que les de Catalunya? No ho pot dir ni la major vanitat ni la més
crassa ignorància. Los més ínfims païsans en nostra Catalunya són hidalgos del
modo ho tenen per blasó en Castella, que és voler dir hómens que no són petxats
ni subjectes a pagar impósits; est modo d’hidalguia gosen en Catalunya los
hómens més baixos. És també notori que los castellans han entrat sens justícia
a gosar los arquebisbats i bisbats de Catalunya i corona d’Aragó, però no
consta que ningún català hage ocupat semblants ni altres empleos en Castella.
Oh desgràcia! Que essent tot assò públic a l’Europa, motegen nostra sofrida
tolerància ab lo infame nom de rebeldia. Digne és de compassió lo enganyat
poble de Castella en general, tota Espanya, que l’ambició, vanitat i cobdícia
dels passats ministres que com a afamades sangoneres han xuclat per sa ignorant
conducta, ab crueltat, la sang dels senzillos pobles i essent ells los autors
de civils discòrdies entre los vasalls d’un mateix príncep, sent l’ocasió de la
ruïna del regne, del rei i de sa pròpia Pàtria. És tan antiga com depravada la
malícia que han nodrit los ministres castellans en los cors d’aquella dòcil
nació, per lo fil que dissipats los nacionals en discórdies, tingués més mà son
dispótic poder, proposant-los falsíssims pretextos per fer naturalesa lo que lo
antic Arabu, llibre 3 capítol 2, diu les paraules següents: at casteillani
rumpuntur invidia, et alienam felicitatem suum interpretantur infortunium, tum
etiam ob inveteratam cum cathalanis simultatem, egre ferunt illorum
incrementum.*(En canvi, els castellans es rebenten d’enveja i interpreten la
felicitat aliena com el propi infortuni i també, a causa de la inveterada
rivalitat amb els catalans, en suporten amb dificultats el creixement). Esta antipatia
i antiga emulació ha estat sa ruïna i la que de present amenaça a est
Principat. No és Catalunya la que ha sofrit veure transplantades les més riques
families a Madrid i la que ha permés casar-se ab castellans les més riques
herederes, que sols sis famílies posseeixen en Catalunya 444 ciutats, viles i
llocs, empobrida la noblesa i tot lo Principat per abstracció de tan crescudes
sumes? No és Catalunya la que ha suportat i sofrit ab ignomínia, veure vertit
lo orde de la justícia en lo premi de la virtut i del mèrit de sos naturals?
Los comtes i reis d’Aragó, ab consentiment de sos vassalls, animaven les
ciències i lo valor, elevant al grau de noblesa los que se feien dignes d’esta
honrosa distinció, estos dos pols en què se sosté i no decau la república, ha
torbat lo govern castellà per avilir-nos donant, o per millor dit venent, lo
caràcter de noblesa per un módic i vil interès, fent decaure en menyspreu
nostra antiga estimació, ben notori a tots (no referint temps molt atrassats)
que des de lo any 1690 fins a 700 lo ministeri de Madrid concedí diferents
privilegis de cavallers i ciutadans honrats a alguns convents de Madrid, per
poder-los vendre a fi de millorar sos convents. I d’est abús que feren de
noblesa nasqueren incivils discórdies en Urgell, camp de Tarragona, Segarra i
muntanyes, que arruïnaren moltes famílies. Lo dolorós estat de les ocurrències
presents, efectes forçosos de les referides causes, deixarà plorosa la
posteritat de les més apartades nacions, informats de nostre antic sofriment, fidelitat
i constància, i no negaran que en los successos referits se veu increpat de
lladre lo que és robat i de rebelde lo que justament se defensa i que ha sofert
ser-li presos sos béns i sa substància i que sols s’oposa per no ser-li llevada
del tot la vida civil, que és lo honor i llibertat.
Los medis per oposar-se a les depravades idees
d’extingir ab ignomínia nostre honor, franqueses i privilegis, apar són ninguns
si se considera devastada la terra, los enemics casi a les portes d’esta
ciutat, abandonades les fronteres de nostres tropes, ocupades ja de nostres
contraris. I més si se fa consideració que l’Excel·lentíssima Diputació i
l’Excel·lentíssima Ciutat se troben sens ningunes prevencions, i lo que és més
de ponderar, sens diners efectius en sos eraris que és lo principal nervi i
força per empendre guerra. La necessitat fa comuns los bens, segons la Ilei
natural, i en lo cas present, la precisió de conservar les Ilibertats fa comuns
los havers, com fa comuns Jos avantges, oposant-nos per mantenir les
franqueses. Qui pot dubtar que en los Excel·lentíssims Braços Generals resideix
autoritat per la defensa de les lleis, sobre tots los béns, en general i
particulars, sens distinció? Perquè està per mig la salut pública, que en tal
cas tots los medis estan obligats i subjectes a aplicar-se per la causa
pública„ del que s’Intereix que los Excel·lentíssims Braços poden apropiar-se
executar tots los medis que puguen produir promptes i efectives sumes per
oposar-se als que pretenen fer decaure del tot lo estat de nostra Ilibenat, en
tant que se consumen, los referits fondos, pren a interès la Diputació,
obliguen-se los Braços Generals ab les clàusules de major sguretat, per teir
segurs sos interessos, aquells que els prestaran, donant temps als
Excel·lentíssims Braços per recórrer i demanar auxili, no deixant regne ni
província en Europa sens avisar i informar de la indubtosa justícia que
assisteix per empendre esta justa defensa. me sia permès fer les reflexions
següents:
Apar que de justícia se deu recórrer a implorar
la pietat del sumo Pontífice. vicari de Déu en la terra, governe son poble, que
com a piadós pare c la república cristiana. commourà son tendre cor per mediar
a no exterminar una nació, que en los més calamitosos temps acudiren los
naturals d’esta província a son emparo i consells en los pontificats de Joan,
Pasqual i Calixto, gloriosos pontífices en los anys 820, 873 i 1149, dels quals
meresqueren santes confortacions, animant-los a sostenir k fe d’ont renasqué
nostra Ilibertat, i que ab tanta sang ha contribuït a estendre lo sant nom de
Déu, subjectant regnes i províncies, reduint-los a nostra santa religió en
Àsia, Àfrica, Europa; i dins la mateixa Roma ha sabut defensar lo sagrat dels
temples, fent-li memòria que en lo any 1526 defensaren l’entrada dels soldats
que manava Borbon en la iglésia de sant Joan de Lateran, los noms dels quals se
troben escrits i esculpits sos escuts d’armes, en una taula que allí se
conserva.
Los ambaixadors i enviats que los
Excel·lentíssims Comuns tenen en Inglaterra i Holanda, sabuda la resolució en
què Catalunya emprèn la defensa a què l’empenyaren les confiances que posà en
los holandesos i que l’empenyaren les promeses de la reina d’Inglaterra mouran
los holandesos per sa conservació i los inglesos per lo punt d’honor de sa
paraula i glòria de sa nació a ajudar als que exposaren ses promeses, commourà
aquella briosa nació a no deixar a la posteritat tan negre borró.
Los prínceps de Germània, noticiats de nostra
determinació, pot ser socorren a estos pobles i nació, que per Utger Catalon,
de nació alemany, dels càtulos, nació de Germània, que establerts en la
província del Llemosí en França, passaren al socorro de nostres godos i d’esta
nació, esta terra prengué lo nom de Catalunya, quedant ells domiciliats en ella.
Los avisos que no dubto se donaran d’esta empresa als regnes de Nàpols,
Sardenya i Mallorca, als quals les armes catalanes tantes vegades han
socorregut en ses adversitats i gloriosament s’han unit a est Principat i
Corona d’Aragó, no deixaran escassa sa gratitud, auxiliant ab lo que
s’estenguen ses mediacions i socorros. Lo rei de Portugal, ab raó malcontent de
l’abandono dels aliats i no molt lluny de sucumbir en igual desastre del que
nos amenaça, recordant-se ab sos Ileals i valerosos vassalls de les antigues
concòrdies i amistat ab nostres majors i de quant contribuí Catalunya en
repel·lir lo dur domini que oprimia aquell regne fent reviure sa gloria i ses
lleis en los anys 1641, fent part ah aquell regne ab estret tractat lo mateix
any en febrer, convingut ab Don Ignasi Marca- renyes, ambaixador del rei Don
Joan als Comuns de Catalunya. I per ratificar est tractat passà a Portugal per
ambaixador de Catalunya Don Jacinto Sala per repel·lir l’opressió comuna a les
dos nacions, que pretengué l’ambició del comte Duc d’Olivares imposar a aquell
regne i a Catalunya. Apar també just practicar les mateixes diligències en tots
los regnes i províncies amants de la justícia i llibertat, perquè judico han
d’interessar-se no sols per lo referit però per sa pròpia conveniència a ser
nostres valedors, traient necessària la conseqüència que si l’esclavitud va
augmentant-se en Europa no tardaran molts anys los regnes, repúbliques i
províncies a caure baix lo mateix jou d’esclavatge que vui tan justament temen.
No deu dubtar- se que los aragonesos, valencians, catalans, ministres i criats
que es troben de present al servei de la real persona del rei nostre senyor,
noticiosos de la deliberació dels Excel·lentíssims Braços de morir antes que
deixar de ser sos vassalls, entregant-se vilment a l’esclavitud, recordant-se
que nasqueren libres i privilegiats i que estes franqueses són les que los han
elevat a l’honor i distinció que gosen, regaran los reals peus de sa Majestat
de Ilàgrimes implorant de sa clemència los proporcionats socorros i de sa
justícia los merescuts alivios. Los regnes d’Aragó i València, que és just
considerem com a nostres germans, units per tantes centúries en tants solemnes
repetits actes de Corts generals en indissoluble separació, companys en tantes conquistes,
que vui violentment sufren la més dura i tormentosa despotiquès i que en
nostres dies han sabut ab son gran valor i coratge, tan notori al món com
Ilastimós a la memòria, defensar los privilegis i Ilibertats en indefensos
pobles, comarques i muntanyes, si la sort los presenta la més perillosa ocasió
reprendran les armes fent últim extermini de ses vides sacudiran tan
insuportable servitud i ajudaran a Ia comuna empresa de la Ilibertat.
Poc aprofitarien tots los medis ponderats ni tots
los que la providència humana podria pensar o aplicar, si no se procurava
aplacar la divina justícia per medi d’una pública i fervorosa penitència.
Piadós Déu fa preceir patents avisos ans d’estendre la mà de sa justícia. Nos
diuen les històries que en lo any 670 se veu en nostra Espanya un tan espantós
eclipse que, succeint en ple dia, se veren les estrelles; tots los autors
concorden que fou senyal d’avís de Ia pròxima invasió dels moros, succeïda per
les grans culpes que no sols esmenaren, però anyadiren nous pecats públics, i
fou tal lo càstig que unes províncies se miraven les altres sens dar-los ajuda
ni socorro. En lo any 827 aparegué en 10 aire sobre esta ciutat visions com
esquadrons multitud de Ilamps sens trons. En lo any 838, lo dia de Pasqua de
Resurrecció, se veu en Catalunya un terrible cometa. Estos senyals preceïren
les dos vegades que esta ciutat fou entrada per assalt per los moros, acabant
los habitants ses vides en la defensa. Tots havem vist en nostres dies los
espantosos senyals que lo cel nos ha donat de sa indignació: en 3 de setembre
de 700, a la caiguda d’un Ilamp en la torre major de Tarragona, que posant foc
a la pólvora destruí temples, convents i cases ab mort de tants que quedaren
entre les ruines; als 25 desembre 1704 aquell horrorós meteoro que son
resplendor obscurí lo dia i son estruendo pasmà a grans i xics; als 12 de maig
1706 lo gran eclipse que turbant lo llum al dia se comptaven les estrelles.
Senyals foren los referits en los antics temps, que d’ells se seguiren tantes
tristes desgràcies, i los succeïts en nostre temps són també evidents senyals
ab què la divina justícia nos prevenia i exhortava a l’esmena i penitència.
Havem passat lo càstig de vuit anys de guerra, destruïda la major part de
Catalunya, rendides i arruïnades tres ciutats sens ser compreses ses Ilibertats
i privilegis en les capitulacions. Assolats molts pobles, devastades les més
fèrtils comarques, talades les campanyes, un sens número de naturals
sacrificades ses vides per son rei i Pàtria, molts en ignominioses i dures
presons han acabat sa vida, víctima de la ira de nostres enemics. Tots estos
són efectes d’una enconada i rabiosa guerra. Lo més dolorós de considerar és lo
que no podríem creure si tots los presents no fossen testimonis. Los
llastimosos clamors dels pobles no han estat oïts, les violències i robos a
Comuns particulars tolerats i apoiats dels mateixos ministres i generals que ho
devien remediar, pretextant-ho ah la veu de real servei i de no ser evitables
los abusos. Enormitat la més execrable, fer part de tant cúmull de delictes la
tan justa observància i pietat de nostre rei. Crescuts tots los vicis a tan alt
punt com són lo robo, lo homicidi, la dissolució i profanitat. exaltats a la
major altura. La divina justícia que nos ha previngut ab tants senyals i
misericordiosament avisat lo càstig no reformats los vicis causa de tants mals,
nos amenaça próxima la més tràgica ruïna. Interposes ab tota l’autoritat i
justícia lo poder dels Excel·lentíssims Braços, facen cessar d’una vegada totes
les causes de tants abominables delictes, exhorten los eclesiàstics a la
reforma deis vicis, a la unió dels naturals sens consideració als interessos
propis a la penitència. Sia esta ciutat i Catalunya tota altra contrita i
penitent Nínive, persevere lo fervor de l’esmena i començada penitència
quelograrà esta ciutat los consuelos d’altra Betúlia, per la protecció de la
soberana Judit, nostra patrona la soberana verge de la Mercè, que si en sa
gloriosa descensió en esta ciutat rennoblí i glorificà, manant instituir un real
orde per redimir los captius detinguts en dures cadenes d’esclavitud, desfarà
sa poderosa protecció los grillons que nostres enemics preparen a nostra
Ilibertat i no desempararà la ciutat que elegí per llibertadora.
Per estos justos motius i sólides raons, assentat
com a fundamental base i provada veritat que Catalunya és la mateixa que era en
tres temps, que llos que vui viuen són descendents d’aquells que han deixat
etern son nom, que nostres Ileis renasqueren baixant nostres majors des de los
freds Pirineus ab la divisa de la Santa Creu per senyal de sa religió, que
Catalunya té autoritat per repel·lir les injúries no sols per lo dret natural,
però principalment per nostres lleis jurades i pactades, que la multitud de
contraris no turba lo cor dels catalan. Qui no dirà que fóra ignominiós lo
subjectar-nos a discreció, sens vigorosament oposar-nos, tant més indigne de
consentir-ho per ser los primers catalans que ho executarien? Mantingueren-se
nostres antics set anys en Atenes, dos en Gal·lípoli, un .en Perpinyà. Nostres
barcelonesos en les centúries 1400 i 1600 tingueren vint-i-quatre anys tacades
les portes i no les obriren fins que ab honor pactaren lleis i privilegis.
Excedir a nostres majors fóra anyadir blasons a nostra nació seguit lo curs de
ses il·lustres accions, és justícia que devem fer-nos a nosaltres mateixos si
no volem ser motejats de degenerants de nostres passats catalans. Nostres
llegítims reis han aprovat nostra defensa per mantenir nostres lleis i
llibertats i un príncep que té tan disputable lo dret, exclós per una solemne
Constitució, vol així ultratjar ab la força nostra justícia? Los mateixos que
aprovàrem aquella Constitució som los que estem presents! Com podem, sens
afront, consentir a la ignomínia de la entrega que se’ns proposa? La llei mai
té lloc sinó quan ve lo cas i aquella que consentírem establir, vinguda la
ocasió, no observam? Fóra ignomínia que no hi trobo exemple.
La brevetat no permet fer individual record de
tants prínceps, reis i emperadors, com moguts de les regles de la justícia han
ajudat est principat a repel·lir lo esclavatge que en diferents temps ha volgut
l’envidia imposar a Catalunya. Sols faç memòria dels gloriosos emperadors Carlo
Magno i Ludovico Pio que, en persona, vingueren a socórrer nostra opressió, ratificant
nostres gótiques Ilibertats i anyadint singulars privilegis. I si assò
executaren aquells piadosos emperadors per protegir oprimits, qui pot dubtar
que nostre rei i invictíssim emperador, Iligat ab solemnes vincles de tants
juraments, sabuda nostra constant resolució, no auxilie nostra necessitat ab lo
tot de son poder? En sa real carta nos diu que aparta les tropes per no fer més
tràgica nostra desgràcia, i en ella, ni en una sola veu explica de que renuncia
sos drets, ni nos explica ni declara de que alça lo jurament de fidelitat que
tot lo Principat, en acte solemne de Corts, té prestat. Savi i religiós, nostre
rei sap que no pot renunciar sos drets ni menos lo jurament que S.M. féu a la
Cort general; no pot desfer-lo menos que per un altre acte de Corts generals,
consentint la mateixa Cort, perquè lo contracte fet en Corts generals és lo més
solemne i té antelació i preferència a tots los demés contractes. Luego se
segueix ser cert que nosaltres permaneixem sos vassalls i que no podem desfer lo
acte solemne de Corts sens Corts i, per consegüent, menos podem desfer un acte
de Corts com és la Constitució primera, en la qual reconeguérem ser son dret
just a l’exclusió dels demés. Torno a repetir, crec que los mateixos que
concorreguérem en l’aprovació d’aquella solemníssima Constitució són los que
vui estan presents. No hi ha qui no diga que les lleis són fetes per
observar-se i que no tenen mai estimació, fins que ve lo cas de fer-les valer i
tenir. Fóra a la veritat cosa d’ignominiosa risa haver consentit ab tanta
reflexió en l’expressada Ilei a temps que estaven a les portes d’esta ciutat
dos exèrcits, i que ara, ab un afront sens igual, no sols rompéssem la tan
sagrada Constitució, però hi anyadíssem lo consentiment de caure, d’una sola
vegada, totes les lleis i llibertats. No ho dicta la raó ni ho aconsella la
justícia. Defensem nostre dret ab coratge i faça’s a Sa Majestat memória de
nostra forçosa obligació i que ja que ab sa heroica i real resolució, per los
juraments fets en Corts generals i per les promeses subsegüents en lo any 1706
contra lo parer i sentir de sos ministres i consellers, resolgué mantenir-se
dins esta ciutat a ser nostre capità en aquell horrorós siti, com altre rei,
Don Joan d’Aragó, en lo any 1473 entre los perpinyanesos. No hi ha dubte que
per les mateixes raons i per lo sacrifici en què de nou s’exposà Catalunya, com
per haver executat esta ciutat lo més gloriós exemple de fidelitat, consentint
lo embarc de la reina i emperatriz, nostra senyora acompanyant-la esta Excel·lentíssima
ciutat, noblesa i poble fins a posar sos reals peus en la mar, servint la
fidelitat d’estos naturals ab les armes a les mans, de segura guarda. Era la
reina nostra senyora preciosa prenda que lo rei nostre senyor deixà en empenyo
per seguretat de que no desempararia Catalunya ab amor i salut pública, la
seguretat de ser-los conservats sos privilegis lleis, conservant tan preciosa
prenda en promesa. Pogué tant la reflexió de voler complaure lo rei nostre
senyor i fent patent lo major acte de fidelitat, que tot ho vencé la llealtat,
la confiança i l’amor.
Les infraccions de lleis i privilegis que
executaven los ministres del sereníssim Duc d’Anjou són provades; les públiques
ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del ministeri castellà
s’han fet notòries. Què esperam? Si misericordiós, lo cel beneficià Catalunya
guiant a est Principat nostre amat rei i gloriós emperador i en son dolç i suau
domini han regnat les glòries catalanes, en lo restabliment de les
insiculacions de Ciutat i Diputació, en tants naturals que se troben empleats
en la guerra, en lo polític i en la mateixa cort del rei nostre senyor. Vol
Catalunya tornar a subjectar-se a l’ultratge que tants anys ha sofert de veure
no sols sos naturals privats de tots empleos, però també en un sol dia, sens
privilegis, lleis, ni honors? Dem per succeït lo més Ilastimós succés, de
veure-se esta ciutat (en qui resideix vui dia no sols la Ilibertat de la corona
d’Aragó, però la de molts regnes i províncies) reduïda a la necessitat d’un
rendiment. Poden, per ventura, ser pitjors les condicions que d’haver-nos
d’entregar a discreció, com volen nostres enemics? És cert que no. Hi ha ningú
que entenga puguen ser pitjors? Diguen: no fóra ignominiosa acció elegir la
major desgràcia de nostre espontàneo consentiment, que és aquella mateixa que
lo major infortuni no es pot donar en lo més trist i tràgic contratemps?
Considero que no hi ha ningú que no entenga ser lo més baix abatiment que puga
executar lo ànimo menos ocupat d’honor, de llei i de noble resolució, que
dirien les històries venideres dels que executarien tan negra acció. És
constant, fent parangó d’una acció a l’altra, tantes ignomínies com refereixen
glòries, les escrites històries de nostres honrats antepassats. Dels passats barcelonesos
se llegeix que en les conquistes de Mallorca, València i Menorca feren accions
dignes d’etern nom; en les guerres de Sicília i Sardenya executaren les majors
proeses; en Nàpols, en lo any 1442, la valerosa Coronela d’esta ciutat,
capitanejada per son conseller Galceran Destorrens, sabé ocupar i mantenir les
portes de Santa Sofia, que en esta ciutat se guarden per memòria d’esta proesa;
en la pròpia Pàtria, ab admiració, han defensat tantes vegades Ies llibertats i
privilegis de Catalunya, i en tants sitis com ha patit esta ciutat o ha
capitulat ab honor o acabaren los habitants la vida ab immortal glòria.
Recordes la invicta Coronela, que encara viuen en esta ciutat fills d’aquells
que ah tant valor abateren lo orgull del Marqués de los Vélez en los repetits
assalts que, a 26 de Gener 1641, donà al fort dels reis en Montjuïc. I vui
consentirà son honor ser dessemblants als que en tants esforços saberen
mantenir lo honor i la justícia per animar la noble resolució de l’empresa? No
he hagut menester recórrer a estrangeres històries. Tots los exemplars que he
deduït són successos que han ocorregut a nostra nació i en nostra Pàtria,
referits per autors estrangers exempts sempre d’adulació. Recordes Catalunya
que 27 tributs imposà lo africà domini i que lo derramament de sang de nostres
majors, destruint la sarracena subjecció, redimiren tan dures servituds. Qui
pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i
violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de
Castella, feien sofrir als índios? I qui podria veure sens afront i dolor la
violència de treure del costat del pare lo consol del volgut fill, i lo amat
marit de prop de la muller, portant-los lligats per los camins a modo de
salvatges, per fer-los anar a la guerra per aquell inhumà orde que se diu
quintar? Acabes la nació ab glòria i resignació, que logra menos patir que
sofrir extorsions que no practicaren los moros.
Per totes estes raons sobredites, só de vot que
des de luego s’empunyen les armes, s’alcen banderes, s’allisten soldats, no
perdent-se un mínim moment. Valguen-se, des de luego, los Excel·lentíssims
Fidelíssims Braços Generals de l’autoritat que l’omnipotent Déu, just i
misericordiós, ha deposat en sa mà. Manen, des de luego, fer públics manifestos
perquè conste a l’Europa tota, de nostra justícia la posteritat de nostre
obrar. Quede desenganyada la vana presumpció dels ministres de Madrid que,
abusant de les regles de la humanitat i justícia, volen castigar per delicte a
sa imaginada fantasia, lo afecte que judicam tenim en nostres cors a la S. C.
C. R. persona del rei nostre senyor constant que, per los actes públics, no els
assisteix més raó que un suposat pretext. Proven nostre valor i experimenten no
ha decaigut lo coratge ni l’honor de la nació catalana, i si sa injusta
invídia, per càstig de Déu nos supera, ajudat de la força francesa, acabarà
nostra llibertat i privilegis 190 i més anys después que acabà la de Castella,
ab lo honor d’immortal memória, sacrificant nostres vides, ja que en estos
gloriosos blasons, nostres antics feren renéixer en nostra Pàtria la gòtica
llibertat. Acabarà ab igual distinció d’etern renom o perseverarà, com esperem,
molts sigles perque se manifeste lo que en si té reservat l’alta Providència
(com en altre vot per una sàvia eloqüència s’ha dit) per pasmo dels que se’ns
oposen, manifestació de sa misericòrdia i exaltació de son santíssim nom.
Discurs
pronunciat durant la Junta de Braços (6-07-1713)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada